04 de març, 2006

001 - Lo Vilot

Maspalomas-Canaries (Estiu 2002)800x400 capçalera del diari

El primer que us preguntareu és ... que coi es “Lo Vilot”? .. intentaré explicar-me. Recordeu la coneguda pel·lícula de Orson Welles titulada “Ciutadà Kane” i la clau, la paraula "Rosebud"?.

Dons bé, seria més o menys lo mateix, però no vaig d'enigmes. Lo Vilot era un turó, una muntanyeta al cap d’amunt de la Cerdera (El Segrià), al oest de Lleida ciutat. He dit era, perquè ara, la ma del home l’ha trinxat, senzillament no hi és. ... quant ho vaig saber em vaig posar a plorar ... encara ara em pregunto .. per què?.

Dons be, aquells estius, aquells matins, aquells vespres sempre estan en mi ... i quan tinc un mal moment, un mal dia, me’n recordo molt. Són records que mai tornaré a viure ... a una masia perduda a Montagut (nom de la plana oest de lo "Vilot"). Lo primer que veia quant m’aixecava als matins.

Fons

Potser pertany al terme municipal d’Alpicat, tot i que mai hem va preocupar, era massa petit per preocupar-me per aquestes "rucades. El que realment em preocupava llavors era com fer els millors arcs i fletxes per jugar a indis amb els veïns. Veïns que estaven a més de 2 quilometres. Allò eren unifamiliars, de fet eren plurifamiliars perquè hi vivien diferents generacions :-)))

Tots tenim un lloc per recordar. És on vaig viure els millors estius de la meva infantesa ... des de allà es dominava una basta extensió de terreny ... a ponent des de Raimat fins Alcarràs. I cap a llevant dominava tota la plana de Lleida.

No era la típica masia de la que ara s’aprofitaria per fer turisme rural. Era una masia molt pobre .... feta amb totxos de fang, bigues de fusta i amb terra-terra ... ni hi havia llum, no hi havia aigua corrent, no hi havia el que ara necessitem per viure, però hi havia el més important ... molta vida. I sobre tot una gran llar de foc on es cuinava i sobre tot es xerrava. Bé, jo no ho feia com ara, sols escoltava les històries que s'esplicaven els grans. Grans històries per un nen de 5-10 anys (el temps que en soc conscient) .... tota una enciclopèdia verbal.

Llum de ganxo i de carburo .... carburo que es feia servir també per fer anar una ràdio. I sols quan en quedava i per escoltar el parte. Ni canvi d'hora ni rellotge, el sol manava la hora de tot. Quan sortia ens aixecàvem i quan marxava al vespre a sopar i a dormir.

Una de les coses que tinc gravades al cervell, és el soroll dels arbres quan feia vent. No hi havia cotxes, ni motos, no saviem el que era contaminació acústica i menys llumínica, ... i les nits, es veien els estels. !!!! Com mai les he tornat a veure.

Aquells estius sempre eren dies de festa, tothom estava content i sempre hi havia gent a casa ... els meus pares, la meva avia, els meus tiets i sobre tot els meus cosins ... aquells amb els que vaig descobrir tot un mon ... un temps que mai tornarà i que enyoro.

Tot això, i més, és Lo Vilot

En fi, és el primer escrit .... no sé si el llegirà algú. És igual, no ho faig per això .. ho faig per ... sincerament no ho sé.

PD: Una de les anècdotes que recordo, com si fos ara, va ser veure els ulls com a plats (i la cara de sorpresa) d'uns amics de la casa dels veïns. Un dia, i desprès de caminar durant 3-4 hores (allò eren aventures), els que vam portar a veure passar "el tren" !!! no n'havien vist mai cap. Ara es difícil de imaginar, s'ha de viure. Aquelles cares les tinc també gravades. Lo dicho, una magnifica pel·licula en blanc i negre.

Etiquetes de comentaris:

2 Comments:

  • Ostres, company!
    Fins ara no havia pogut llegir el teu primer post. M'havia despistat llegint allò dels restaurants i aquest s'havia quedat més avall.
    Tens fusta per explicar coses.

    By Blogger Llistaire, at de març 13, 2006 11:03 a. m.  

  • Molt be el teu blog. M'agraden les coses que expliques i com ho fas. Continua així, que et seguiré visitant a veure els teus progressos.
    La música per ara no la puc sentir. Peró sí que m'he llegit els textes i he vist les images.
    Com havia dit, tot molt be.
    ENDAVANT que tu ho vals i pots.

    By Anonymous tanaitu, at d’abril 07, 2006 11:07 a. m.  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home


Powered by Blogger