Cinema Paradiso (1989)

Si alguna pelicula a perdurat al pas del temps es Cinema Paradiso. Poques vegades la musica i les imatges han anat de la ma com en aquest film.

Quan vaig començar a escriure “Lo Vilot” vaig intentar explicar el que sentia quant pronunciava aquest nom. Hi ha una escena memorable en aquest film que defineix la part sentimental de “Lo Vilot” (de molts altres Vilots), al final ... quant en “Toto” veu els retalls de les pel·lícules que en la seva joventut havien estat tallades per una mala consciència publica denominada censura. Aquest retall no havien estat llançats a les escombraries, el seu amic les va guardar i encertant que algun dia, en Toto, seria director de cinema les va guardar i muntar ... aquest va ser el seu testament. Veient-lo s’emociona com qualsevol, en el seu cas, ho faria.

Aquesta escena es plena de records, emotiva, sentimental ... tot i que ho pugui sembla, ell, en “Toto”, no veu els trossos de film ... veu trossos de la seva vida ... i recorda els moment viscuts amb el seu “pare” cinematogràfic Alfredo (Philippe Noiret), a qui, des de que va marxar del poble no va tornar a veure mai mes. Una escena en la que pràcticament es impossible que les llàgrimes no entelin els ulls. Un homenatge a l’historia del cinema.

Cinema Paradiso. Oscar a la millor pel·lícula estrangera del 1989, premiada a Cannes i amb Globus d’Or ha estat i es una de les millor pel·lícules de l’historia del cinema.

No voldria deixar de recomanar la excel·lent, immillorable banda sonora del reconegut i prolífic Ennio Morricone.

S’han fet una segona versió “Nuevo Cinema Paradiso”... la del director (Giuseppe Tornatore) amb una hora mes de durada, s’ha de veure, es una altra pel·lícula.

L’escena final.

Escena de la despedida entre Aldredo i Toto.

El tema principal, una joia musical.