26 d’agost, 2006

Baviera-Tirol-Salzburg

Aquest és el primer any que escric un resum de les vacances en públic. De fet no podia fer-ho, no tenia diari.

Vam escollir fer un viatge, on principalment visitarem els estats de Baviera, Tirol i Salzburg. No ens vam equivocar, ha estat un viatge d’aquells que recordarem i que et quedes amb les ganes de tornar-hi. Potser, algun any ho farem, de moment encara ens queden moltes altres coses per veure.

Dia 13

El primer dia, un diumenge, vam aterrar al aeroport de Munich. Estava previst que faria fred i ens vam preparar per entrar de cop a la tardor. No ens vam equivocar, plovia i la temperatura ambient no passava dels 14º, a les 3 de la tarda. Vam deixar les maletes i de pet al carrer. A la Marienplatz, el centre de la capital, hi havia una festa (una festa “rosa”), estava tot ple de paradetes on venien cervesa i “frankfurts” i no havíem pas dinat. Uns segons i van caure els primers. Entre la gana que portàvem i el fred que feia no van trigar res en empassar-los ... que bons que estaven .. va ser la manera de fer la nostra particular immersió culinària i una simulació de la coneguda “Oktoberfest” (festa de la cervesa que es fa a Munich al Octubre on es beuen milers de litres). Si, ja se que a casa també en tenim, però no és el mateix.

Dia 14

L’endemà vam fer una visita panoràmica a la ciutat. El palau de les Ninfes (Nympherburg), la ciutat olímpica, la Hofbräuhaus, cerveseria fundada al 1589 (visita obligada). En aquest local es beuen 10.000 litres de cervesa al ... dia !!!!!

la Königsplatz, la Odeonplatz, etc, etc.

Al migdia vam anar altre vegada a la Marienplatz on vam esperar per veure tocar les 12 i el moviment del carrilló del rellotge. Després varem buscar un lloc per dinar i vam anar a parar a un dels llocs on fan millor el “codillo” alemany, recomanat. La vàrem encertar, estava de conya. Jo vaig menjar el de vedella, la meva dona, el de porc, el típic.

Després de donar una volta per Viktualienmarkt, on hi ha de tot per menjar. Cap a les 4 de la tarda, vam agafar l’autobús i cap a Kufstein, on teníem l’hotel i des de on faríem la resta d’excursions tota la setmana. L’arribada va ser d’aquelles que s'obliden facilment, a les 6 de la tarda, ni una ànima al carrer, plovia i 10º C de temperatura. L'imatge era d'aquelles que t'animen a marxar. Veníem del país del sol, havíem tingut un estiu força llarg i calurós .... el xoc va ser brutal.

El poblet és una mica més gran que Cassà de la Selva, uns 15.000 habitants. Viu, amb molta vida. A les fotos no es pot veure l'ambient, plovia i la gent estava dins dels locals o a casa seva, els altres dies era tot un formiguer que ens va ajudar a fer més agradable l’estada.

Dia 15

Sortim de bon matí cap a Neuschwanstein (Baviera). Castell construït per Lluís II de Baviera, nascut a Nymphenburg (a Munich, Baviera). Acabat al 1892, està inspirat en les operes de Wagner (el protegit de Lluís II) Lobengrin i Tannhäuser. El castell (Schloss) està sobre un promontori rocós amb unes impressionants vistes. Com es veu a les imatges va servir de model per el castell de Walt Disney.

La visita va ser complicada, teníem hora per començar-la a les 11 però ens vam retardar, una hora. Finalment, insistint, vam aconseguir entrar a l’1. Aquests germànics són així d’estrictes. Potser algun dia ho farem nosaltres amb els nostres monuments, de moment som més llatins i l’anarquia és el nostre estil de vida.

Un cop dinats (d’aquella manera) ens esperava una guia a Innsbruck. La visita va ser curta però molt interessant, tenin temps per veure gairebé tot.

El trampolí de salts (dos cops olímpic), la Maria Theresienstrasse amb l’arc del triomf, la Catedral (dedicada a Sankt Jaume) i el famós “Tejadito de Oro” (del que ja no queda or, llautó). Ens hagués agradat quedar-nos més temps, o millor, quedar-nos a dormir i sortir de nit. Ho vam canviar per una passejada pel centre, un racó excepcional (ves quin remei). Vam prendre un cafetó en una de les seves terrasses.

Dia 16

El temps cada dia anava millorant. Pel matí feia fresqueta però al pas del dia anava pujant la temperatura fins quedar amb un sol radiant digne de les nostres primaveres.

Vam sortir de bon matí cap a Salzkammergut (regió dels llacs). Vam arribar al primer llac, el Mondsee, preciós. Després potser el més gran el Wolfgangsee. A la seva riba la petita població de Sankt Gilgen, una “cucada” de poble. Com tots els poblets a la Baviera i el Tirol. Les seves casetes de fusta amb flors a les façanes rivalitzaven entre elles a veure qui la tenia més maca (sembla que la rivalitat té la seva part positiva, concursen entre ells).

Un cop feta la visita ens esperava Salzburg. Que puc dir d’aquesta ciutat, afortunadament li falta la platja sinó ho tindria tot. Vam fer un recorregut que va començar pel Palau de Mirabell, on, en el seu jardí, es va filmar alguna escena de The Songs of Music (a casa nostra coneguda com Somriures i Llàgrimes).

La Catedral, majestuosa, el cementiri de Sant Pere, la Residència, els teatres on es representa tot l’any (aquest) operes de Mozart. Salzburg és la ciutat on va néixer. I a la Getreidegasse, on està la casa on va néixer Mozart, conegut carrer inundat d’ensenyes de ferro forjat i or.

Vam dinar per aquells carrerons, just al moment que queia un gran xàfec. Res, va ser cosa d’uns minuts, no ens vam mullar. El restaurant estava a sota mateix de la paret de pedra on limita la ciutat.

Després vam pujar al Museu Contemporani des de on es contempla una vista fantàstica de tota la ciutat. La parada en aquell indret i amb aquella vista sobre les terrasses de les cases a la ciutat ens va obligada a fer un cafetonet, tot un plaer.

Es feia difícil marxar, però no hi havia més remei, és el que te voler veure-ho tot en una setmana.

Vam arribar a l’hotel i sopar d’hora, ens esperava una festa tirolesa. Lo mateix que fan aquí amb el flamenc i els turistes, amb la diferencia que això sembla que ho fan casa setmana i per ells. Tenen costum de ballar i participar del seu folklore habitualment. De fet, algunes persones, pel carrer anaven amb els vestits típics i en els aparadors hi havia molts models per escollir. Ens van dir que aprofiten qualsevol festa per lluir-los.

La part folklòrica de la nit va incloure “Los Pajaritos”. Ningú del nostre grup va sortir a ballar, però aquests austríacs ho ballen tot. Va ser el moment de més èxit de la vetllada, increïble però cert. Afortunadament no van tocar la “Macarena”, de poc. La foto no és molt bona, aquestes maquines de fotos petites és el que tenen, un flash de pena, l'he tingut que equalitzar una mica.

Dia 17

Aquest dia es va llevar amb molt bon temps, sembla que poc a poc teníem sort i que la pluja i el mal temps havia quedar enrera.

La jornada va estar dedicada a les altes muntanyes tiroleses. De bon matí vam sortir cap al pas de muntanya entre els estats de Salzburg i Caríntia. El pas està a 2.005 mts. La majestuositat del Grossglockner ens esperava i no va defraudar en absolut. El pic més alt del país, Àustria amb 3.798 m.

Per pujar la carrera serpentejava amb corbes de vertigen, cada una d’elles numerada i indicant l’alçada. Era com l’antic pas del Bruc però moooolt més llarg i alt.

El paisatge era brutal, excepcional. Afortunadament l'autobús anava poc a poc. Per tant ideal per poder veure tot el que ens envoltava. Boscos immensos plens d’avets, caigudes d’aigua per arreu i al fons una gran muralla de pedra. Estava envoltada de núvols i plena de neu (ens van dir que 280 dies al any hi neva).

Com he dit, afortunadament el temps en va acompanyar i per tant vam disfrutar d'una vista perfecta ... perfecta? fins que vam arribar al cim del viatge. El mirador de Cesc-Pep (Kaiser Franz Josefs - Paco-Pepe para los castizos, emperador d’Austria i marit de la Sisi). Aquest mirador estava a 2.369 m, a la cara sud i es notava, feia molt fred, però afortunadament anàvem preparats, sabates d’hivern, tres-quarts, jersei, etc.

Des de aquest mirador es podia contemplar un altre espectacle, la glacera de Pasterze amb els seus 18,5 m2 i 1,8 km3 de volum.

Vam dinar al mateix mirador, estava ple de gent, majoritariament italians. De fet ells ho tenen al costat.

Després de dinar i fer fotos a dojo (hi havia moltes marmotes, van quedar immortalitzades) vam fer el viatge al revés, es ha dir tornar per on vam venir i en direcció a Zell Am See.


Un poblets situat a la riba d’un altre llac del mateix nom. Entre tots nosaltres vam organitzar una excursió en vaixell que va vorejar tot el llac. Una esplèndida terrassa al vaixell, unes cerveses i la bona companyia del grup (vam fer bons amics) va fer que el trajecte, de més de 2 hores, passes volant.

De fet va ser dels trajectes més relaxats de tot el viatge. El llac estava envoltat de tot tipus de construccions, la majoria de fusta i com tot el recorregut amb terrasses adornades amb centenars de flors. Un bon lloc per estiuejar.

Però el dia s’acabava i tocava tornar al hotel de Kufstein on ens esperava un sopar a base de productes tirolesos.



Després de sopar vam fer una passejada pel poble i vam anar a parar a una terrassa al costat del riu on, literalment, ens van “atracar” i és que no es pot prendre alcohol fora del nostre país. Però va valdre la pena, altre cop entre la colla hi va haver bona sintonia i ens vam fer un fart de riure explicant acudits i anècdotes del viatge.

Dia 18

Bé, el 5è dia (sense comptar el dia d’arribada), això es va acabant.

Divendres al matí, altre cop sembla que farà bon temps. Les temperatures al matí són fresquetes, d’aquelles de posar-se un jersei però sembla que es veu a venir que al migdia farà caloreta, així que agafem tota la ferralla (càmeres, piles, sabates i el salvador ¾ i cap a El Chiemsee, el llac més gran de Baviera.

Vam arribar en una hora, allà el dia era gris i no donava bones sensacions. Vam agafar un ferry a Prien, un petit poblet a la seva riba. Ens va portar fins a l’illa de Herreninsel, la més gran del llac, on hi ha el palau de Herrenchiemsee (“herren” vol dir home en bavarès, així que ho podem traduir com illa del homes del llac Chiem, la meva traducció, curiosament, al costat hi havia l’illa de les Dones, tot quadrava).

Bé, el palau diuen que és una replica del palau de Versalles i de fet el denominen el “Versalles Bávar”. Contruït també per Lluís II de Baviera no va ser mai habitat per ell. I tot sigui dit, els hi devia costar una “pasta”. De fet sembla ser que el tal Lluís II (anomenat també el rei Boig) tenia la ma trencada en això de construir. Va buidar les arques del seu país en la seva época, cosa que ara entre d’altres, els hi serveix per omplir-les altre cop.

Palau sobrerecarregat de figures, escultures, etc, no queda cap racó per omplir. Crida l’atenció que la figura de Lluis XIV de França, estava arreu, per tant, fa sospitar les tendències sexuals d’aquest rei (res a dir, és curiositat). Lluís II va morir molt jove (41 anys) i en estranyes circumstancies. El van trobar mort junt amb el seu metge personal.

Ens va passar el matí en un sospir, passejant pels seu jardins, on per cert, ens vam topar amb un petit ramat de cérvols. És evident que estaven en captivitat, de l’illa no podien sortir.

Cap al migdia vam sortir cap a Königssee, el llac més extraordinari (per mi) que vam veure aquest viatge. Aquí, al contrari de Zell Am See, gairebé no hi havia edificacions al voltant a excepció de un parell de poblets. La verticalitat de les muntanyes que l’envolten feien difícil qualsevol tipus de construcció. No sé quina profunditat deu tenir aquest llac, però pel color del aigua i l’inclinació de les muntanyes (semblava que s’enfonsaven fins l’infinit) semblava més un fiord que no pas un llac.

Aquí vam cometre l’error del viatge, un mal càlcul. Animats per l’anterior passeig amb vaixell per Zell Am See vam voler fer el mateix. A la taquilla vam preguntar per la durada i ens van contestar que 55 minuts. Nosaltres amb el nostre mal alemany-anglès-francès-català vam preguntar anada i tornada. Si, 55 d’anada i .... 55 més de tornada. Resumin, si feiem el viatge tal com estava programat i sense baixar del vaixell duraría 2 hores !!!.

Un cop dins de vaixell, mirem el rellotge i ens adonem que encara no haviem fet la primera parada i ja havia passat ½ hora. Encara faltava per la primera parada (i es tenia que tornar). Al principi dispossavem d'una hora i mitja, això després de haver donat voltes pel poble i dinat, pensavem que teniam temps, però no ... quins nervis. A més, estaven rodant per no se quin canal de televisió un documental del recorregut i de cop, paren maquines i el capità del vaixell es posa a tocar la trompeta.

Si, l’espectacle va ser d’aquells que no s’obliden, l’eco ens envoltava, però els nervis ja havien fet el seu efecte (no passava res, però els companys ens esperaven i això no es pot fer). Afortunadament hi havia una parada a mig camí (Sankt Bartolomé), baixem ràpidament i ens posem altre cop a la cua per tornar a pujar a un altre vaixell, aquest cop de tornada. Cua? ... 3 vaixells van passar i no vam poder pujar ... finalment el 4rt, demanant per favor que ens deixessin, ho vam aconseguir. Llàstima, va ser el millor recorregut, és un lloc per passar tot un dia (o un matí). La propera vegada ja ho sabem. Aquí unes webscam.

Després de demanar les excuses corresponents (vam arribar ½ hora més tard) ens vam dirigir cap a Berchtesgaden. Allà la cosa es va relaxar i la vam recórrer sencera. Un poblet encantador, amb les cases pintades amb motius diversos i altre cop els balcons plens de flors.

Acabada la excursió vam anar al hotel a reposar i sopar.

Després de l’experiència del dia anterior, on per un Martini ens van cobrar 6 euros i només ho havia gel (com molt hi havia un dit de vermut), vam decidir comprar una ampolla de grapa (de fet era un licor alemany similar). Ens va costar 12 euros (un litre) així que el que el licor no es tan car com diuen, almenys a la tenda, el que cobren és la má d’obra. Els preus no són tan cars, no més que aquí.

Com si fóssim uns nens vam preparar l’estratègia. Ho vam comentar a la colla i no va haver ni no, ni una "baja" (la complicitat va ser total) i cadascun va agafar el seu got del lavabo. Preparats amb tot el material vam buscar un lloc adequat (una terrassa al costat del riu, on aquell dia no feien festa) i vam fer el que es diu “un botellón”. La cara de l’àvia que venia amb nosaltres era per veure-la ... com deia ella amb un somriure picaron “- el seu primer botellón” als 78 anys. estava com una nena petita, il·lusionada, i nosaltres? .... doncs més o menys com ella .

Vam fer-lo, això si, gens de llençats per terra, com senyors. Asseguts i còmodes, com cal. La festa "improvisada" (una mica, si) va ser un èxit. Ho vam encertar, ens ho vàrem passar de conya. Fins hi tot portàvem cartes per si algú volia jugar, no van caldre. Tot sigui dit, la zona estava plena de taules i cadires, semblava que ens esperessin. Ens va cridar l’atenció aquella "llibertat", aquí tot estaria agafat amb cadenes i ja haurien “volat”. Ho vam deixar tot com ho vàrem trobar, consti.

Dia 19

El temps torna a acompanyar-nos aquest dia. Fins hi tot podria dir que ha fet calor. Al migdia els termòmetres marcaven 30º, la més alta de la setmana.

Ben esmorzats i amb uns entrepans (ho hem fet cada dia) sortim al matí cap a Kitzbühel. Un poblet (o ciutat, sembla gran) preciós, coquetó i delicat com pocs.

Sembla tenir molta vida, el carrer està ple gent i sobre tot hi ha molts hotels. Per tant podria ser un bon lloc per tenir l'hotel. Kitzbühel es un centre d’esports, amb el conegut campionat de tennis anomenat “Generali”. El tipus de gent que hi va té un poder adquisitiu alt, conseqüència, les tendes serien més habituals al Passeig de Gracia o Serrano. Marques molt conegudes es veuen arreu i naturalment els preus també són per a butxaques importants. Tenim força temps per passejar, però com sempre, es fa curt.

Hem d’anar a veure els salts d’aigua de Krimml i el temps passa molt ràpid. Diuen que és un dels salts d'aigua més alt d’Europa, és possible, té 380 mts d’alçada. De fet, l'aigua cau per diferents nivells i és impossible veure-la sencera. La vegetació és aclaparant, milers i milers d’arbres ens envolten. Des de on comprem l’entrada (és un parc natural i s'ha de pagar) fins al peu del salt passem per un frondós i fosc bosc. El dia es magnífic, el sol al capdamunt de tot i la llum no toca el terra de lo atapeït que està tot. La característica d’aquest dies, els arbres llargs com un dia sense pa i completament rectes. Em faig una pregunta, no seran artificials, tots iguals, perfectes?

Per fi arribem després d’una petita caminada al peu del salt. Tot i estar lluny de lloc on toca terra es fàcil mullar-se. Tenia a la motxilla el corresponent “canguro” (per si plovia). Me’l poso i vaig a endinsar-me un mica més dins ... increïble, a una distància de 100 mts quedo totalment xop (unes quantes relliscades van ajudar a mullar-me més). Ni foto, ni vista, ni res, impossible i el soroll?, s’ha de sentir.

Ens quedem allà a dinar i ho fem en un restaurant que està al mateix peu (evidentment apartat) del salt. La vista és fantàstica, preciosa, única.

Hem desistit pujar fins al cap d’amunt del salt. Afortunadament hem pres aquesta decisió. A mig camí de la pujada les cames fallaven. L’inclinació del camí, tot i estar perfectament cuidat, és brutal i decidim pujar només els primers 100 mts. És suficient, de fet alguns companys van pujar fins d'alt i el problema és que des de d’alt no és pot veure tot, així que el lloc escollit per posar fi a l’ascensió és lo correcte. I dic afortunadament perquè l’endemà el mal a les cames era insuportable, això portant dies caminant a dojo, vull dir entrenat. Sóc dels que penso que l’exercici no es bo, cansa.

Després de dinar ens retrobem tots i marxem cap a Kuftein, passant pel port de Gerloss.

Quedem bocabadats. El paisatge que durant tota la setmana ha estat excepcional ara es torna magnífic, majestuós, únic. Sembla com si Àustria ens volgués dir algo: “Torneu aviat, aquí és casa vostra”. És el sentiment que tinc, de fet ja és el segon cop que hi sóc (fa 15 anys) i com la darrera, tinc la sensació que hi ha moltes més coses a veure. Encara ara estic buscant un poblet al costat d’un llac, on Sisi anava a estiuejar i que vaig quedar “prendat”, aquest cop no l’he vist. No crec que estigui molt lluny de per on hem passat. Clar que aquell cop el viatge es va iniciar a Viena i vam passar per Grazz, a l’est d’Àustria, aquest cop l’hem començat per l’oest.

Al vespre, després del sopar vam anar a un bar-restaurant i vàrem fer una “cata” de vins de la zona. Va ser un altre error, com el dia del llac, però aquest cop conscientment. Ens ho vam passar molt bé, però no era el país adient per fer-ho. Venint del país del vi, molt dificil que ens agradessin. Una graduació molt alta i molta acidesa, es notava que estaven “batejats” i que el temps de repòs en barril era pràcticament inexistent. I el preu rodó també 12 euros per cap.


Dia 20

Dia de tornada, poca cosa a comentar, apart que es començava a veure que això s'acabava (encara ens quedava una setmana per descansar a casa), el final. Al matí fer la maleta, esmorzar, pujar al autocar i destinació Munich. El vol sortia a les 13:00 cap a Frankfurt. D’allà agafar-ne un altre vol a Barcelona i arribada al Prat a les 17:30 i sobre tot ... resar perquè no es perdin les maletes. Afortunadament no hi va haver cap enrenou i tot va arribar bé.

El aeroport de Frankfurt molt i molt gran. Després d’arribar de Munich, des de l’autocar a peu de pista fins a la terminal A on teníem la sortida del altre vol a Barcelona va trigar 15 minuts (anava ràpid i per un pel no envestim a un altre avió). Lo pitjor estava per arribar. Ens va deixar a la porta 35 (terminal A) i teníem que anar a la 42 (des de Munic ja tenia la tarja d’embarcament i no vam tenir que fer cues enlloc ni passar cap tipus de control), doncs bé, de la 35 a la 42, 7 "fingers" vam trigar 25 minuts i la meitat del recorregut era sobre cinta transportadora, això dóna exemple de la magnitud del aeroport. No se com deuen ser les mides d'aquest aeroport però la pinta que té és que el del Prat, al seu costat, és la caseta del gos.

El temps:

Podria dir que en general ha fet bon temps, l’únic xàfec gros que va fer el vam passar dins del autocar. En el viatge de Munich a Kuftein (era lo més semblant a una tempesta d’estiu de les nostres). Des de llavors, algun plugim però res important que ens impedís caminar pel carrer. De totes maneres val la pena anar preparat, no costa res portar un xubasquero dins de la motxilla. Les temperatures, podria definir-les com primaverals. Fresca als matins i nits i d’uns 20-25º al migdia. Perfectes per viatjar i dormir bé.

Hotels:

Munic - Holiday Inn City correcte, a 5 minuts del centre de la ciutat, a peu (compta amb les bicicletes). Força gran, amb molta gent, principalment àrab, diria que de Kuwait. No tenien pinta de haver vingut amb pateres.

Kufstein - Andreas Hofer. Un 4* però que per nosaltres no arribaria a les 3 (no sé com qualifiquen els hotels). Ben equipat, bon servei, però just. Entre d’altres no hi havia una sala de lectura on poder-se relaxar després del viatge (pitjor ho tenen els esquiadors, al acabar més d’hora la jornada). Tot i així recomanable, l’habitació doble 60 euros ara a l’Agost. S’ha de tenir en compte que la temporada alta és al hivern, temps de neu i esquí.

Tipus de viatge:

Organitzat per agencia i en grup. Anada i tornada en vol de Lufhansa, vól regular. Perfecte, res a dir. Fins hi tot van repartir dinar, tant a l’anada com a la tornada. Autocar amb guia i en cada ciutat guia oficial. Tot va anar rodat.

Preus:

Per nosaltres, que vivim en zona cara i/o turística, podria dir que són normals. El que està clar és que intentar menjar i beure barat no és possible, diria que el preu està en funció del servei no del que et donen. Per tant no val la pena menjar barat. Una cervesa de mitjana val uns 2 euros (50 cl), si no dius res et posen un tanc.

Per menjar, important, sempre que es surt de la península, no cal demanar mai dos plats. Amb un plat únic és suficient, molt complert amb verdures, amanides, etc.

El grup:

Ideal, de 14 persones, d’arreu d’Espanya. Bascos, madrilenys i catalans, ideal per fer una conversa amb caires polítics. Alguna cosa es va tocar, però ho vam deixar no fos cas que espatllés el viatge. Vam fer bons amics, amb alguns ja hem quedat quant visitem els seus respectius llocs. Evidentment ells están convidats a casa nostra. (la tercera persona per l'esquerra és la guia, hungaresa, correcta però amb evident falta d'experiència, una mica jove).

Anecdotes del viatge:

Hem fet col.lecció d’unes “xapetes” amb el nom de cada lloc on hem estat. Unes insignes metàl·liques que normalment claven als bastons de fusta els excursionistes. Arreu hi eren i ha estat molt fàcil completar-ho.

Un pis, al centre de Kusftein, de 90 m2 83.000 Euros. Més o menys com aquí, no?

Ens va cridar l'atenció l’absència de grues de construcció. La majoria de la gent viu en cases “unifamiliars” (les de tota la vida, res de pisos posats de cantó) i als pobles com a molt són de dos-tres pisos d'alçada. Pisos més alts a les grans ciutats, Innsbruck i Salburg, però màxim 4-5 pisos d’alçada.

Els cotxes, siguin a la carretera o autopista van amb les llum enceses tot el dia, faci sol o no. No se si era obligatori, no hi havia excepció.

En Àustria no hi ha peatge a les autopistes (aparentment), però cada km, més o menys, hi ha un receptor de senyal que capta l’emissor que porten instal·lats els cotxes (com si fos un tele-tac) i que passa la factura d’acord amb els quilometres que fas. Te una ventatja, no s’han de parar mai i com he dit es paga per despesa feta. No se com deu funcionar amb el cotxes, possiblement igual.

Sobre tot a Munich amb cura amb les bicicletes, tenen el seu carril però aquest, normalment, està en la mateixa vorera dels vianants. Van molt ràpid. Els vianants tenen preferència però no es respecta (és el que ens van dir, és la costum). Ens va comentar la guia "oficial" que durant el passat mundial de futbol va haver molts accidents, alguns greus (gent amb coma) a pesar de fer una campanya per que respectesin al peatons, sobre tot extrangers.

Si que hi ha peatges, físics, en alguns ports de muntanya (no autopistes) suposem per tenir-los, sempre que sigui possible, nets de neu o gel. No hi ha alternativa, o es paga o mitja volta.

FI

Etiquetes de comentaris: , , , , , , , , ,

2 Comments:

  • Sento discrepar amb això dels peatges... realment a Suïssa i Àustria, la cosa no va així, has de comprar una tarjeta anual (crec que l'any passat la austríaca costava 30-40€) i amb això pots usar les autopistes del país lliurement. ;)
    El que no estic segur és si això és únicament amb els estrangers o amb tothom. El que sé del cert, és que tant austríacs com alemans, estan farts de pagar peatges quan surten del seu país i que els estrangers no els hi paguin res (tot dels fons públics).

    En quant a la conducció, et deuries fixar que tot i haver moltes autopistes de 2 carrils, no hi ha embusos i condueixen molt bé ;)

    By Anonymous iluro, at d’agost 31, 2006 2:52 p. m.  

  • Hola!

    Es nota que us ho heu passat molt bé. :-)

    Jo vaig estar fa uns anys a la zona de Munich, coincidint amb la Oktoberfest, i hi va haver dues coses que em van cridar molt l'atenció:

    - La corpulència de les cambreres que serveixen les cerveses amb unes mans potentíssimes capaces de portar simultàniament diverses gerres de gran tamany i plenes a vessar...

    - El fet que tothom, a la sortida del recinte de l'Oktoberfest, tornés a casa amb taxi. En aquell moment a Alemanya ja hi havia la consciència de que conduir sota els efectes de l'alcohol és perillós per la salut... i per la butxaca. Aquí hem trigat més en assumir-ho.

    També vaig visitar el castell de Lluís II de Baviera i em va semblar com un decorat de Walt Disney..., una sobredosi d'arquitectura romàntica.

    Per cert, que en el parc que envolta el castell hi vàrem collir bon nombre de rovellons (sembla ser que els alemanys no en fan cas dels bolets...). Els van guardar dins el cotxe, però a l'endemà ja estaven podrits (suposo que per l'excés d'humitat)i imagino que no ens vàrem perdre cap exquisitesa boletaria.

    Salut!

    By Blogger Toni Dalmau, at de setembre 02, 2006 3:17 p. m.  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home


Powered by Blogger