Adeu Thomas, ens veiem.

Fa dies que no escric. Sona a excusa però es la veritat, tinc molta feina. Es el que passa quan tornes de vacances i has fet fotografies.

Però no volia deixar de escriure aquesta entrada que, com a mínim, es mereix una persona que ens ha deixat, en Thomas.

Avui al matí m’ho han dit. Ahir a la tarda el van trobar sense vida davant del seu ordenador a casa seva.

Encara no me’n ser avenir, fa poc ens vam trobar al carrer (vivim al mateix poble) i, com sempre, ens vam conjurar per tornar-nos a veure un dia d’aquest i xerrar amb més calma.

Era jove, estava als voltants dels 40. Ros, nascut a Alemanya, havia fixat la seva residència aquí, amb nosaltres. Casat amb dos fill preciosos, rossos, germànics com ell. Un bon tècnic de la indústria alimentaria. Per damunt de tot una bona persona.

Se que es una expressió que cansa però es la veritat: “No som ningú” i quan marxem ens diran això, que érem bones persones però nosaltres ja no estarem per escoltar-ho. Així que a partir d’ara ho diré per que no sigui massa tard, em ves agrada’t que ho sabés.

Ja no podràs rebre els correus que cada divendres envio als amics. No podràs enviar-me els teus. La teva bustia s'anirà omplin de correu basura. Poc a poc ens anirem oblidant de tu, però segur que algun dia, a qualsevol hora, per algun motiu comú me'n recordaré de tu.

En fi, no per previsible, això ens ha de passar a tots, cada cop que t'ho diuen et queda un mal cos. I he de dir, que cada cop hi penso més, potser perque ja vaig restant en lloc d'afegir dies.

..... quin final !!! :-(

Thomas, descansa en pau.