789 - No me la puc treure del cap

(i no és un programa de televisió)

;'(

Sols vull compartir amb qui em vulgui llegir aquests moments de gran solitud i tristesa.

"Ella es fora de la meva vida" 



Serà el darrer diumenge, les darreres hores que estarem junts. Farem un dinar per "celebrar" el seu adéu. En tinc ganes, així la veuré, però no en tinc gens perquè serà tot el contrari a una festa. Maleïda contradicció !!

.... dimarts a primera hora marxa.

Queden menys de 48 hores i ja sento la buidor, la seva absència, la seva cara, el saber que, sense estar junts, estava allà ... aquella persona a la que he estimat, estimo i estimaré, com diu la cançó, potser sense saber-ne.

No puc escoltar la cançó que penjo però la seva lletra és tal com em voldria expressar. A l'hora no puc evitar escoltar-la. Ahir necessitava plorar, vaig estar sol tot el dia (ara també) i la vaig escoltar ... no se quants cops. Va ser una mena de masoquisme emocional, de catarsis. Semblava com si jo mateix em volés fer mal, castigar-me .... no se com dir-ho.

Majoritàriament soc valent, millor dit, necessito ser-ho, no me'n queda d'altra. És allò que molts cops he dit, sortir a la pista a fer riure com un pallasso, però que plora per dins. En part, la meva feina m'ha fet així, no ho se, potser senzillament és que soc així. Busques excuses, culpables, motius, però potser no hi ha res ....

No em vull enganyar, ho reconec, és una pantalla, sento la necessitat de protegir-me perquè tot plegat em fa molt mal, molt dolor i no hi ha pastilla, aquests cop no, que ho pugui curar.

Sento escriure això, però necessito fer-ho .... i si algú ho vol llegir, permeteu-me donar-vos les gràcies.

Amor Particular (Lluís Llach)

Lluís Llach no és precisament el meu preferit, però ha fet grans cançons. Aquesta, Amor Particular, per mi es una de les millors cançons d'amor mai escrita.

Escrita i musicada al 1984 serà un clàssic per sempre. (Cliqueu abans per escoltar-la mentre llegeixes la lletra)

Com t’ho podria dir
perquè em fos senzill, i et fos veritat,
que sovint et sé tan a prop meu, si escoltes,
que sovint em sé tan a prop teu, si canto,
i penso que no he gosat mai ni dir-t’ho,
que em caldria agrair-te tant temps que fa que t’estimo.

Que junts hem caminat,
en la joia junts, en la pena junts,
i has omplert tan sovint la buidor dels meus mots
i en la nostra partida sempre m’has donat un bon joc.
Per tot això i coses que t’amago
em caldria agrair-te tant temps que fa que t’estimo.

T’estimo, sí,
potser amb timidesa, potser sense saber-ne.
T’estimo, i et sóc gelós
el poc que valc m’ho nego, si em negues la tendresa;
t’estimo, i em sé feliç
quan veig la teva força, que empeny i que es revolta, que jo...

Que passaran els anys,
vindrà l’adéu, com així ha de ser,
em pregunto si trobaré el gest correcte,
sabré acostumar-me a la teva absència,
però tot això serà una altra història,
ara vull agrair-te tant temps que fa que t’estimo.

T’estimo, sí,
potser amb timidesa, potser sense saber-ne.
T’estimo, i et sóc gelós
el poc que valc m’ho nego, si em negues la tendresa;
t’estimo, i em sé feliç
quan veig la teva força, que empeny i que es revolta, que jo...