Passa el temps, queden els records

Aquesta es una petita historia, d'aquelles que es llegeixen en 1 minut però que m'agrada’t. La ha enviat la Sílvia, una altra companya de la llista del Internauta (en som un grapat).

En principi pot ser tonta, però hi he trobat records. No son els meus, però que si m'ha fet recordar. Tornar enrera, parla d’aquells temps d’estudiant, de l’amistat, de gent que la vida separa, de la il·lusió per tornar-se a veure. En definitiva de vida, d’una vida diferent en els detalls però igual a la de la majoria.

....................

Quan era estudiant compartia el pis, entre d'altres, amb una noia aragonesa, un dia vam anar a comprar un pollastre i la de la botiga va preguntar si volíem les potes, jo li dic que no i la meva companya tota estranyada salta

- "como que no??? si a mi me gustan mucho!!"

La dependenta, veient que li agradaven tant ens va fer un paquet amb unes 6 o 8 potes (que devien ser de la gent que li deia que no les volia). En arribar a casa li vaig donar el paquet de les potes a la meva companya i en obrir-lo es veu que s'havia confós, en sentir "pota" es pensava que es referia a les cuixes del pollastre (que per ella eren las "patas") i per això li va estranyar tant que jo digués que no les volia, les "potes" per ella eren les "garras".

Amb el “catxondeo” aquest ens vam dedicar durant un temps a anar amagant potes de pollastre pels puestos (a sota el coixí, a la butxaca del barnús, a l'estoig d'anar a classe...), a qualsevol lloc et podia sortir una pota amagada perquè quan trobaves la que t'havien amagat en algo teu li posaves a algú altre.

Ara, la noia aquesta, viu a Alemanya i vindrà a veure'm i volia les potes de pollastre per fer la conya.

Potes de veritat no n'hi ha, de pollastres de plàstic sí, a les botigues de bromes en tenen, es veu que amb lo de la “peste aviar” va ser un dels productes més venuts del passat carnaval.

El pas del temps, les coses, les persones, les situacions, canvien ... o no.

Amb el teu permís Silvia, gràcies